VIDA I OBRA DE FRANCESC EIXIMENIS (1340-1412)

Per Xavier Fossas i Jordi Puigdomènech

Gironí de naixement, Francesc Eiximenis ingressà de ben jove a l’ordre dels franciscans, abans d’endinsar-se en l’estudi de la Filosofia i la Teologia, matèries que cursaria a les ciutats de València, Colònia, París, Oxford i Roma. Es doctorà en Teologia l’any 1374 a Tolosa. Va ser nomenat Catedràtic a Barcelona —càrrec que ocuparia fins al 1381— i posteriorment marxà a València, on participà com a mitjancer en les commocions socials que es produïren a la ciutat del Túria, l’any 1383, durant el regnat de Pere III. L’any 1408 el papa Benet XIII va consagrar Eiximenis bisbe d’Elna i patriarca de Jerusalem, títol aquest darrer de caire merament honorífic.

L’obra filosòfico-teològica de Francesc Eiximenis té com a finalitat l’exposició —en termes comprensibles per aquells que no haguessin tingut la oportunitat d’apropar-se a les veritats teològiques— d’els preceptes que l’home cristià ha de seguir per a dur una vida evangèlica. Cal puntualitzar que al segles XIV i XV els llibres destinats als laics havien de ser necessàriament molt diferents dels llibres destinats als intel·lectuals, tant en el contingut com en l’estil. A més de la decidida voluntat evangelitzadora, Eiximenis també s’ocupà de les qüestions del Cisma, de la reforma dels costums en l’Església i de les tensions polítiques entre el poder reial i les aspiracions del poble, totes elles qüestions candents en aquella època.

Les obres de Francesc Eiximenis gaudiren d’una gran popularitat i traspassaren les fronteres de la corona d’Aragó, doncs van ser traduïdes al castellà, al francès, al llatí i àdhuc a l’aragonès o al flamenc. Quant a la seva extensa obra cal separar els escrits en llatí dels escrits en català, diferents no tan sols pel que fa a la llengua, sinó també per que fa al contingut. Dins les obres escrites en català mereix una especial atenció l’enciclopèdia titulada Lo Crestià (1379-1386), una trentena de volums que pretenien contenir —en paraules del propi Eiximenis— sumàriament tot lo fonamental de cristianisme:

<<La segona raó principal per la qual en el passat es van construir les ciutats, i per la qual deien que havien de ser construïdes, és per saber tot allò que és profitós i necessari per al cos i per a l’ànima de l’home. Per això has de saber que entre les grans plagues universals que el primer pare nostre, Adam, ens va transmetre, la primera va ser l’esmentada ignorància, segons diu el Mestre de les Sentències (Pere Llombard) en el segon llibre, distinció XXII. I tan gran és aquesta plaga que, segons diu Aristòtil en el primer capítol de De anima, quan naixem la nostra ànima és com una taula rasa en què no hi ha res pintat, i llavors no sabem res, no entenem res, no recordem res i no pensem res. Per la qual cosa cometem moltes faltes i després patim moltes misèries i mals.

(…) Segons diu Aristòtil a la seva Ética, ningú no pot viure bé sense cap alegria. Ara com ara la societat humana no es preocupa de buscar l’alegria suprema que els contemplatius troben quan pensen en les coses celestials; per això van al darrera de les alegries terrenals i passatgeres d’aquest món, que no són pecat quan són honestes i són gaudides honestament i amb moderació, tenint en compte el temps, el lloc i totes les altres circumstàncies. I que aquestes alegries honestes són necessàries per a l’home sembla que l’Escriptura ho vulgui dir quan diu: “Spiritus tristis dessicat ossa”, que vol dir que l’esperit trist corseca els ossos de l’home i, per tant, li escurça la vida; perquè, com diuen els metges, la ira i la tristor contínues anuncien la mort, ja que cremen l’esperit de l’home>>.

El llibre dotzè de Lo Crestià és conegut també amb el nom de Regiment de prínceps, i el seu contingut fa referència a l’origen de les comunitats i de llur governació. La tercera part d’aquest llibre es coneix amb el nom de Regiment de la Cosa Pública; fou dedicat als jurats de València. En ell Francesc Eiximenis es mostrà partidari de la monarquia hereditària i de la llibertat i la igualtat cristianes com a remeis dels grans mals socials.

Altres obres destacades d’Eiximenis són El llibre del àngels, Vida de Jesucrist, El llibre de les dones, Cercapou, la Doctrina compendiosa i Scala Dei. El llibre del àngels (1392) és un resum de les doctrines existents a la seva època sobre la natura i els atributs dels àngels, expressat, com és habitual en la prosa d’Eiximenis, en un llenguatge planer i accessible als laics:

<<Després d’això, Anastasi va parlar amb el sant àngel i li va dir: “Senyor i pare meu gloriós, us dono les gràcies pel dubte que m’heu resolt, però ara demano a la vostra reverència que em digueu en poques paraules què puc fer per salvar-me”.

El sant àngel va dir: “No et puc donar cap consell millor que aquell que Jesucrist va donar al jove que li va fer aquesta mateixa pregunta, ja que Ell li va dir Compleix els manaments i et salvaràs. El mateix et dic a tu, Anastasi”.

“Senyor, jo sóc cavaller i un home de bona posició, cosa que m’obliga a dedicar-me a ocupacions materials, i això em destorba de complir els manaments de Déu”.

Va dir el sant àngel: “Si els homes tinguessin seny, quan veuen que alguna cosa els trastorna i els impedeix de complir els manaments de Déu, l’haurien d’evitar i fugir-ne com de la mort, ja que qui impedeix això és un enemic mortal. El motiu que al·legues t’ha d’impulsar a fer el contrari, perquè, com que Déu t’ha fet cavaller, has de pensar que n’has rebut un gran honor. I per aquesta dignitat t’has d’esforçar a ser més virtuós que ningú, a ser un model per als altres i a oferir a Déu més honors i més obediència que ningú, ja que Ell t’ha honrat per damulnt dels altres”>>.

L’any 2003 Quaderns Crema va editar aquest tractat sobre els àngels, pel mèrit d’haver estat una de les obres més llegides de la literatura catalana. Sota el títol Àngels e dimonis, aquesta edició inclou també fórmules, rituals i una minuciosa descripció de tot allò que envolta el culte als àngels.

La Vita Christi (escrita abans del 1403) és una obra que pren com a punt de referència una sèrie d’escrits teològics, evangèlics i místics en els quals destaca l’emoció i la tendresa dels passatges de la vida de Jesús, així com la descripció que Eiximenis fa del Mestre:

<<Tota l’ànima de l’home s’ha d’escalfar i d’inflamar quan pensa com va venir entre els homes. I, primerament, si pensem com va mostrar aquella cara tan divina i venerable, llarga i un xic bruna per la gran penitència que havia fet després de néixer. Les seves celles eren altes i arquejades; el nas, gran i bell; el front ample i la boca petita; la cara ampla i les dents molt belles i blanques; la barba petiteta, però bifurcada; els ulls molts bells i una mica blavets; els cabells fins als muscles, tirant a color de castanya; la seva veu era profunda i penetrant; el seu esguard tan reverend, que de seguida provocava en l’home por i temor; sempre anava amb la cara una mica inclinada cap a terra. Parlava amb una gran gravetat i aplom, molt assossegat i pausadament. Si algú volia parlar amb Ell per la salvació de la seva ànima, Ell el rebia molt amorosament i atreia tant el cor de l’home que mai ningú no se’n volia apartar>>.

El Llibre de les dones (1396) és un llibre de caire moralitzador que descriu la vida de la nena, de la donzella, de la casada, de la viuda i de la religiosa, tal com era i tal com Francesc Eiximenis creia que havia d’ésser. L’estudiós Albert Vila ha descrit l’obra d’Eiximinis sobre les dones com fruit d’una època en què la personalitat de la dona començava a afermar-se; lluny d’ésser una obra misògina, com tantes n’hi havia a l’Edat Mitjana, és feta amb un esperit constructiu. La interpretació de Vila troba fonamentació en passatges com aquest:

<<I deia que era un gran error que els homes, per poder controlar més bé les seves dones, no volguessin que elles sabessin de lletra, ja que saber llegir i posar-ho en pràctica dóna a les dones moltes més oportunitats d’aprendre moltes coses bones i de dur-les a terme que cap altra cosa, ja que saber llegir fa quests béns a la dona>>.

Aquesta afirmació contrasta amb altres passatges del llibre que, malgrat tenir en compte el context històric i el pas dels segles, és ben cert que, racionalment parlant, resultarien a dia d'avui difícilment sostenibles:

<<I si no està satisfeta per res, que res no tingui i res no li donis. I si et renya, renya-la tu, i fes-la renyar per tota la gent de la casa, i digues-li fàstics fins que cedeixi i estigui ben farta del mal mentre el pugui suportar. I si dius que, d’aquell mal, també en tindràs la teva part, diu aquest poeta: “És cert, però l’hauràs esmerçat bé, després que l’hagis corregida del tot. I si no s’esmena, tu no cessis, sinó que fes-te l’orat contra ella fins que ella hagi recuperat el seny, ja que el ferro amb el ferro s’enforteix, i el verí, i el mal es guareix amb el mal”. Per tant, qui vol mal que en tingui, i no hi haurà perdut res sinó que hi guanyarà el seny que no tenia. I porta sempre les teves armes preparades, que tot buf tingui el seu baf; i tota carn, la seva salsa; i que no hi hagi cap bram sense crits d’alarma, ni mal dia que no tingui mal any, i sempre amb escreix. I per arrodonir-ho no mostris que estàs irat, per bé que ho estiguis, sinó que a tot posa-hi rialles, i esbargeix-te amb algú altre. I si d’això n’has de fer un costum, aprèn a prendre-ho com un plaer; i pensa que jugues amb l’ase, que et tira guitzes i després brama quan t’ho ha fet, i veuràs que a la fi ella plegarà veles. Que tenir mal sempre en abundància ningú no ho podria suportar>>.

Sense que hi quedi lloc pel dubte, el Llibre de les dones és un text de Francesc Eiximenis que resulta més polèmic el dia d’avui que no pas ho deuria d’haver estat el dia en què va ésser escrit.

Índex