Per Toni Peñas Amo
Fa 2400 anys que Hipòcrates, el metge grec considerat com pare de la medicina, utilitzava l'escorça de salze per alleujar el dolor dels seus pacients. La seva recepta es va utilitzar al llarg dels segles sense que ningú no sabés gaire bé com actuava aquest producte natural, fins que l'any 1828, el farmacòleg alemany Johannn Buchner va aconseguir extreure de l'escorça la substància que allejava el dolor, disminuïa la febre i calmava la inflamació, i que va rebre el nom de salicilina (de sàlix, que és el nom del salze en llatí).
Tot i que el producte era molt efectiu, la salicilina presentava diversos problemes: era molt difícil de fabricar, ja que s'extreia del mateix arbre mitjançant diverses fases de dissolució i concentració; a més, era una substància molt inestable, que s'alterava ràpidament i que s'acabava fent malbé; també era massa amarga. Pocs anys després, 
l'italià Raffaele Pirra va aconseguir separar les dues substàncies que formaven la salicilinaa: un sucre i un àcid que va anomenar salicílic.
Encara subsistiria, però, el problema que aquest àcid no era químicament pur i produïa efectes indesitjables, de manera que es va continuar investigant fins que el 10 d'octubre de 1897, el químic alemany Fèlix Hoffmann va aconseguir sintetitzar una fórmula pura i estable d'un altre àcid derivat de l'àcid salicílic, l'àcid acetilsalicílic, que es va començar a comercialitzar dos anys després amb el nom que l'ha fet famós: l'aspirina.