JOAN SALVAT-PAPASSEIT
Per Xavier Fossas
Joan Salvat i Papaceit, poeta de pura raça i de dura crin, neix el 1894 i s'extingeix el 1924, trenta anys després. Trenta anys, quatre mesos i tres setmanes foren suficients per veure'l créixer fins assolir la inabastable alçada del geni.
Tot i que tingué comerç amb diverses ideologies, la influència que més petjada deixà fou l'Avantguarda. Precisament fou ell l'introductor a Catalunya del Futurisme, moviment avantguardista propulsat a Itàlia per Marinetti. Aquest moviment, ja a les mans de Salvat específicament, es concreta en el trencament amb la forma, i el contingut que l'habita és el de la fe en la màquina, en els artefactes de la vida industrial, expressió també de l'emancipació i el poder de l'home.
La proposta futurista subverteix la forma, i on abans vèiem versos de cadència regular i pulcra rima, ara regna la desarticulació del discurs, l'ús de paraules en llibertat i de signes aritmètics, la supressió de signes de puntuació, la posició erràtica dels versos de forma que acaben semblant dibuixos.
Són els cal·ligrames. Amb ells s'inicià Salvat en la poesia, quan per fi decidí que era aquest el seu camí. Abans de la descoberta, abans que descobrís l'Avantguarda, vull dir, el Desembre de 1917, ja havia fundat la revista “Un Enemic del Poble”, principal vehicle per a la publicació i divulgació dels seus treballs. Fins aleshores, Salvat, que havia sobreviscut a cinc anys de negra bohèmia, professava un socialisme internacionalista i un esperit de lluita que plasmà, sobretot, en la revista “Los Miserables”, sota el pseudònim de “Gorkiano”.
L'experiència, a la llarga, no li fou profitosa i amargament es desdigué del partit polític al que s'havia afiliat (Juventud Socialista Barcelonesa) i, de fet, de qualsevol altre partit i bandera: “ja no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions” . Així fou com, entre el 17 i el 18, s'allunya d'aquesta ideologia i d'aquest fer i comença a derivar cap a un individualisme de caire nietzscheà i força proper a l'anarquisme. Deixa la lluita social per abraçar-ne una de més essencial: “Ara sols prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials”.
És aquesta l'acta de naixement d'un poeta. Però, abans de capbussar-se definitivament en la poesia, encara dubta davant la cruïlla vital que se li presenta, on d'una banda hi ha la carrera de moralista (dedicat al regeneracionisme modernista) i de l'altre, la de poeta. No cal dir que, tenint com tenia oberta la ferida que deixa inevitablement tot contacte amb la poesia, es decidí per aquesta finalment.
Així obtenim, el 19, el seu primer recull de poemes (futuristes, és clar), Poemes en ondes hertzianes , i l'any següent apareix el primer manifest futurista català: Contra els poetes en minúscula.
Un programa, formal i ideològic, és difícil de respectar i mantenir duradorament, sobretot quan xoca contínuament amb les contingències vitals. Són aquestes les que, en realitat, li marquen els temes i àdhuc la forma. És per això que, en els seus poemaris posteriors, el progamari futurista, tot i que sovinteja, presenta intermitències i intensitats variables. Un exemple d'això n'és el llibre L'irradiador del port i les gavines , de 1921, on es poden trobar elements futuristes però ja al servei de la recerca d'una poètica personal.
Aquest any la malaltia l'assetja més que mai, i se'l passa quasi tot internat en diversos sanatoris, la majoria a Castella. Si hi hagué un Salvat internacionalista, ara, fruit de l'aversió per aquelles contrades, en trobem un de nacionalista, i ben agressiu. El tema de Les conspiracions , tema únic, és el patriotisme i la crida a la lluita armada (o a la lluita tan sols) del poble català.
El 1922 torna a haver-hi fricció entre projectes. Ara es debat entre el seu antic projecte, programàtic, i un de novell, la naturalesa. La tensió entre la màquina i la naturalesa es resol en favor de la segona: d'aquí en surt La gesta dels estels , d'un to també més intimista.
Seguint la mateixa veta, Salvat es torna més carnal, més elemental, més assedegat de senzillesa, tot i que encara conserva un cert pòsit avantguardista pel que fa a la forma. L'amor és, al capdavall, el motiu del seu seguënt poemari: El poema de la rosa als llavis , publicat el 1923. 
A l'hora de la seva mort, quan l'agonia ja havia esgotat tots els recursos, trobaren sota el coixí de Joan Salvat-Papasseit un darrer recull de poesies, encara inèdites, que es van publicar el 1925, un any després de la seva mort: Óssa menor .
Conèixer la vida de Salvat és entendre què és la poesia. La poesia canta a la vida, perquè és la vida l'únic lloc on podem cantar. Es troben, de fet, tan imbricades, tan encavallades la una en l'altra, que es fa impossible destriar-les i separar-les. André Gide rebla el clau quan diu que l'artista no hauria de contar la seva vida tal com l'havia viscuda, sino viure-la tal com l'anava a contar.
I Salvat, quina vida volia?, quina vida creia digna d'ésser volguda?
Llegiu-lo i ho esbrinareu. Jo de moment us avanço en quina casa volia viure-hi ell: “que es guaiti ciutat / des de la finestra, / i es sentin els clams / de guerra o de festa: / per ser-hi tot prest / si arriba una gesta”.