L'ANONIMAT DE
CAMILLE CLAUDEL
Per Rosa Pardo i Murillo
L'ensenyament de la Història de l'art ha estat especialment poc crític ja que es tracta d'una disciplina acadèmica molt conservadora en els seus plantejaments teòrics i metodològics. És, per exemple, una disciplina molt marcada pel classisme i l'eurocentrisme. Androcentrisme i sexisme són altres trets que marquen l'estudi de la producció artística del passat.
Aquest petita reflexió vol ser un inici de contribució a la recuperació de les artistes del passat, i el primer pas per recuperar aquesta altra Història de l'art és la divulgació de l'existència d'artistes en totes les èpoques.
Amb motiu de l'exposició “Rodin i la revolució de l'escultura. De Camille Claudel a Giacometti”, inaugurada el 29 d'octubre i instal·lada fins al 27 de febrer de 2005, voldria recordar a Camille Claudel.
La vida de l'escultora Camille Claudel és una història de soledat provocada per la contradicció entre una dona que estimava la llibertat i el rebuig a la societat que li va tocar viure. Va néixer el 1864, al si d'una família benestant, era la segona de quatre germans. El seu germà Paul Claudel, un respectat poeta i escriptor, fou el seu millor amic. Des de petita Camille va demostrar posseir un talent natural per l'art en general.
El seu pare comprenia la inclinació de Camille per l'art, però la seva mare s' oposa durament al que considera una desviació radical de les regles que regeixen la vida burgesa en la societat del moment.
Va iniciar-se a l'escultura amb Alfred Boucher i posteriorment amb Rodin, el seu gran mestre, amb qui mantenia una estreta relació artística i amorosa.
El 1893 desprès de 15 anys de relació Camille decideix acabar amb Rodin al adonar-se que el seu amor mai seria correspost de la mateixa manera. Inicia la seva carrera artística sola i lluny del seu mestre.
Camille es dedicà a la escultura de manera frenètica, i es va aïllar cada cop més.
Finalment emmalaltí. 1905 va organitzar a París una última gran exposició amb 13 de les seves escultures.
Insistia en que Rodin la volia destruir i que la perseguia. Va començar a tenir problemes amb les Galeries al no lliurar les obres. El problema no era que no realitzes les obres sinó que un cop acabades les destruïa.
Sentia por, gairebé no menjava per por a ser enverinada i destruí a cops de martell les seves pròpies obres.
Va ser internada en un hospital psiquiàtric en 1914.Va passar 30 anys en aquest sanatori, anys en que estaven prohibides les visites i no la deixaven esculpir.
La soledat i l'odi per Rodin foren els seus companys durant el seu tancament, pagament per estimar a un home madur artista i ser una talentosa artista en un moment en que això no era premés a una dona.
El 19 d'octubre de 1943 Camille morí en el sanatori de Montdevergues “per haver tractat de ser Camille i dona, Camille i artista, Camille i amant i lliure”, tal i com ella mateixa ho descriu en el seu confinament.
Més coneguda per la seva atorrentada existència que per la seva obra, Camille te una obra de gran qualitat. Si bé, les primeres obres porten l'empremta indiscutible de Rodin, en les obres consagrades del escultor es veu clarament la mirada de Camille qui arribà fins i tot a permetre que ell signes les seves obres. L'abandó de 1888 de Camille Claudel seria la resposta a El petó en bronze de 1886 d'Auguste Rodin.
Camille Claudel, que hauria pogut ser considerada una de les fundadores de l'escultura moderna, ha passat a la Història com l'ombra de l'escultor Aguste Rodin. En els darrers anys, la vida de Camille Claudel ha captat molt l'atenció del públic. S'han realitzat retrospectives de la seva obra, s'han publicat nombroses biografies de l'artista (traduïdes al castellà: Develbee, Anne: Camille Claudel . Barcelona, 1989; Riviere, Anne: Camille Claudel, la internada . Barcelona, 1989) i s'ha fet una pel·lícula sobre la seva vida (Bruno Neytten, La pasión de Camille Claudel . França, 1988).
Extret de diversos articles publicats per: Caixa Forum, Uned, Novao S.A, Rodin - Le musée et ses collections, Le monde des arts i altres