CIUTADANIA I CIVILITAT. LA PROPOSTA DE JOSEP M. ESPINÀS (I)

Per Jordi Puigdomènech

Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927), periodista, escriptor, membre fundador dels anomenats “Setze Jutges” i guanyador, entre altres, del Premi Omnium Cultural de les Lletres Catalanes, ha publicat prop d’una vuitantena de llibres dels més diversos gèneres i ha dirigit i presentat programes de televisió, com ara el cèlebre “Identitats”, en el que ell mateix entrevistava destacades personalitats de la societat, les arts, les lletres i la cultura en general. Per encàrrec de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’any 1984 Espinàs va publicar Aprendre a conviure. Reflexions sobre civilitat —que cal no confondre amb l’homònima traducció catalana del llibre posterior de Juan Antonio Marina—, una obra que s’autodefineix com un assaig escrit sense cap pretensió d’assentar càtedra ni de convertir-se en un “manual de civilitat”.

En el pròleg del llibre l’autor fa explícita la seva voluntat d’oferir al lector unes humils reflexions personals sobre el que podrien ser unes normes bàsiques de convivència social, que segons la nostra apreciació possiblement estarien inspirades en part en obres clàssiques com ara la Política d’Aristòtil, en la que es proclama el caràcter naturalment social de l’ésser humà. Malgrat la humilitat de la declaració de principis d’Espinàs, la qualitat del llibre ha portat a que a dia d’avui ja hagin vist la llum més d’una desena d’edicions del seu Aprendre a conviure, i que tot “desobeint” el seu consell alguns centres escolars l’hagin fet servir com a lectura de referència o fins i tot com a llibre de text per a assignatures com ara Ètica o Filosofia i Ciutadania.

            Amb el present escrit iniciem una sèrie d’articles amb els que es pretén oferir una recensió del llibre de Josep Maria Espinàs que pugui ser d’utilitat per a tots aquells lectors —joves i adults— que s’apropin a les pàgines de la revista Frónesis. Com diu el propi autor referint-se a ell mateix, per molta experiència i educació que creiem tenir, tots plegats necessitem repassar possiblement més sovint del que tenim per costum aquelles normes bàsiques de conducta que ens fan la convivència més fàcil, tant a la llar com als espais públics. La realitat social que mostren els carrers de molts pobles i ciutats de Catalunya —així com de la resta de l’Estat i del món anomenat “civilitzat”— fa palesa la necessitat de dur a terme aquesta reflexió i, a més, de fer-la amb una certa profunditat.

Deixant de banda l’ordre marcat per l’índex del llibre de Josep Maria Espinàs, aquesta primera entrega de la sèrie farà referència a la civilitat social dins l’àmbit de l’educació i la convivència al carrer, tant al poble com a la ciutat. Quan es parla de civilitat al carrer la primera distinció necessària és la de diferenciar entre “persones” i “objectes”, és a dir, els ciutadans que transiten com nosaltres mateixos pel carrer, i els objectes patrimoni de la comunitat que trobem en aquest territori comú. Pel que fa a les persones, anar en grup pel carrer no ha de suposar impedir o entorpir el pas dels altres vianants amb l’ocupació de tota la vorera, ni la d’escales o altres espais encara que pertanyin a comerços o institucions privades; ni tampoc proferir de forma ostentosa crits, empentes i corredisses que poden molestar els altres. També s’ha d’evitar llençar a terra tota mena de brutícia com ara la bossa buida de patates fregides, la llauna del refresc, el paquet de tabac i les burilles, l’embolcall del caramel, etc.

En quant els objectes que formen part del patrimoni comú com són les papereres, els fanals, les bústies, els senyals de circulació, els bancs per asseure’s, les pròpies parets dels carrers, els vagons del metro, les persianes dels comerços o els portals dels domicilis particulars han de ser respectats i usats per a aquelles funcions que els hi són pròpies. La majoria d’aquests objectes ens pertanyen a tots i han estat finançats amb impostos pagats pels propis ciutadans. Ningú no té, per tant, cap dret a fer-ne un mal ús, embrutar-los, malmetre’ls o impedir que els demés en puguin gaudir tant com nosaltres mateixos. D’altra banda, el civisme que un ciutadà mostra als espais públics —carrer, escola, transports, espectacles, llocs d’esplai— és un reflex de l’actitud que aquest ciutadà manté a l’àmbit privat; per tant, el seu comportament ofereix una panoràmica significativa de la seva personalitat i de la seva capacitat per a compartir els bens privats i públics, així com per a relacionar-se social i afectivament amb les persones del seu entorn més directe: família, amics, companys de treball o d’estudi, etc. La bona educació no soluciona els problemes ni els mals del món, però pot contribuir de manera decisiva a convertir la convivència, i per tant la vida mateixa, en una experiència més agradable per a nosaltres i per aquells que ens envolten.

INDEX