CHRISTINE DE PIZAN

Per Paquita Briansó

La filòsofa Christine de Pizan (Venècia, 1364—Poissy, 1430), filla de Tomasso di Bienvenutto, astròleg i metge de la cort de Carles V de França, i esposa de Étienne Castel, notari i secretari del rei, va tenir que afrontar la responsabilitat de fer-se càrrec de la mare, una neboda i els seus tres fills en quedar-se orfe i vídua als vint-i-cinc anys. Malgrat haver desenvolupat fins llavors la seva vida a la cort, la seva nova situació li va fer palesa la situació d’indefensió que patia una dona a la seva època. Per poder treure la família endavant va haver de treballar com a copista, fins que va poder establir-se en un taller propi. El seu prestigi va anar creixent i aviat va passar de copista a escriptora per encàrrec.

           A principis del segle XV va participar en un debat literari i humanista molt important en aquelles dates, la Querelle du Roman de la Rose, anomenat així perquè el motiu de la trobada era el poema que amb aquest nom havia escrit Guillaume de Lorris el 1326 i que havia estat continuat anys després per Jean de Meung, qui va introduir en l’obra uns versos de marcat caire misogin, tot defensant l’amistat exclusiva entre homes. El motiu de la polèmica estava servit, i Christine de Pizan va contestar al llarg del debat, un per un, tots els arguments i injúries masclistes llençats contra les dones en el Roman de la Rose. Els historiadors han considerat que es tracta del primer cas en que una dona defensava tot el gènere femení en un acte públic, posant així en dubte l’ideal universalista que servia de fonament al moviment humanista.

            La valentia de Christine de Pizan va obrir camí a altres dones que aviat s’atrevirien a prendre la paraula i fer públiques les seves opinions. Tant va ser el ressò assolit per Pizan que el debat poètic va passar a anomenar-se la Querelle des femmes, referència obligada per a tots els moviments feministes posteriors. Aquest debat es va continuar repetint en successives edicions durant més de tres segles, concretament fins al 1789, any en què va esclatar la Revolució Francesa.

            A banda de la seva tasca com a copista i escriptora per encàrrec, tot inspirant-se en la República de Plató i en La Ciutat de Déu de Sant Agustí d’Hipona Christine de Pizan va publicar una obra personalíssima que té el privilegi de ser cronològicament la primera utopia del Renaixement, anticipant-se a les famoses obres del gènere escrites per Thomas Moro, Francis Bacon o Tomasso Campanella. A continuació reproduïm un fragment d’aquest llibre, titulat Livre des Trois Vertus o Le Tresor de la Cité des Dames (1405), un text que proposa una forma d’organització social en la que les dones poden finalment lliurar-se de la marginació i l’explotació a la que havien estat sotmeses des de temps immemorials:

<<Les dones han estat molt de temps abandonades sense defensa, com un camp sense tanca, sense que cap campió vingués a socórrer-les; i tanmateix, segons la justícia, tot home de bé hauria de defensar-les, però per negligència o indiferència s’ha acceptat que siguin arrossegades al fang. No és, doncs, sorprenent que els seus enemics envejosos i les calúmnies d’aquests grollers que els han disparat tantes fletxes hagin acabat per aconseguir la victòria en una guerra lliurada sense resistència. Perquè la plaça més forta cauria ràpidament si no fos defensada, i la causa més injusta seria guanyada per contumàcia si es pledejava sense adversari. En la seva ingènua bondat, seguint en això un precepte diví, les dones han sofert pacientment i cortesament els grans insults que se’ls ha dirigit per al seu dany i perjudici, tant de paraula com per escrit, apel·lant a Déu en la seva causa. Però ha arribat l’hora de treure aquesta causa justa de les mans del faraó, i per això ens veus aquí a totes tres. Ens hem compadit de tu i venim a anunciar-te la construcció d’una ciutat. Has estat escollida per construir i tancar, amb la nostra ajuda i el nostre consell, aquesta ciutadella ben fortificada. Només hi viuran les dones il·lustres de bona anomenada, perquè els murs de la nostra ciutat estaran prohibits a totes les que estaran mancades de virtuts>>.

No cal dir que la força d’aquest text, escrit a principis del segle XV, suggereix un to veritablement profètic, malgrat que els llibres de text del segle XXI encara segueixen considerant el llibre de Thomas More, datat el 1516, és a dir més d’un segle més tard que la Cité des Dames, com la primera obra del gènere utòpic d’organització social publicada al Renaixement. El camí que va obrir Christine de Pizan encara té un llarg recorregut per endavant, que les noves generacions de dones hauran de recórrer fins assolir la total igualtat de drets vers el gènere masculí.

            Algunes de les obres de Christine de Pizan:

-                   Oeuvres poétiques (traducció), 1399-1402.

-                   Le Livre du Chemin de longue estude (traducció), 1403.

-                   Le Livre de la Mutacion de Fortune (traducció), 1404.

-                   Le Livre des Trois Vertus o Le Tresor de la Cité des Dames, 1405. (La ciutat de les dames. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1990).

-                   La Lamentation sur les maux de France (traducció), 1410.

-                   Le Ditié de Jeanne d’Arc (traducció), 1429.

Bibliografia.- LLINÀS, C.; MASÓ, A.; SÁNCHEZ, M.J.: Les dones i les filosofies. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2002.

INDEX