L’EVOLUCIÓ
POLÍTICA A NICARAGUAL’EVOLUCIÓ
POLÍTICA A NICARAGUA
Per Xòchitl Martínez
L’origen del nom de Nicaragua no és del tot clar, i fins i tot avui divideix els historiadors i estudiosos del llenguatge. Segons una versió prové del nàhuatl nicanahuac (referència als poblats nàhuatl); l’altra versió considera que prové d’una veu maia. Existeix la més difosa, que al mateix temps és la més refusada pels experts, segons la qual el nom “Nicaragua” deriva de Nicarao, que suposadament fou un rei de la població indígena que va rebre els conquistadors espanyols al llac Cocibolca, l’actual llac Nicaragua. Aquestes terres van ser declarades colònia espanyola l’any 1524.
A les Cortes de Cádiz, la intendència de Nicaragua fou representada pel llicenciat López de la Plata, que junt amb el seu company de Costa Rica, Florencio del Castillo, aconseguí l’any 1812 —l’any en que va ser redactada la constitució més progressista de la Història d’Espanya— que es crees la província de Nicaragua i Costa Rica. Aquesta regió política d’Amèrica Central va desaparèixer degut a la restauració absolutista de 1814, i fou restablerta el 1820 al tornar a ser vigent la Constitución de Cádiz.
Al segle XIX s’independitzà com a República de Nicaragua. Va patir un període conservador de trenta anys. El govern de José Santos Zelaya (1893-1909) aportaria inestabilitat a la zona, facilitant l’entrada i participació de la poderosa Nord Amèrica en els interessos econòmics i polítics, influència que acabaria per resultar angoixant. El govern conservador i col·laboracionista de Adolfo Díaz va provocar la sublevació de Augusto Calderón Sandino al final de la dècada dels anys 20: <<La soberanía de un pueblo no se discute, sino que se defiende con las armas en la mano... la resistencia armada traerá los beneficios a que usted alude, exactamente como toda intromisión extranjera en nuestros asuntos trae la pérdida de la paz y provoca la ira del pueblo>>.
Sandino
fou assassinat per la Guardia Nacional d‘Anastasio Somoza, creada pels EEUU. La
família Somoza va governar dictatorialment Nicaragua des de 1936 fins al 1979,
quan el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) va originar una
revolta popular que acabà amb la dictadura corrupta dels Somoza. Els nous
governants tractaren d’introduir canvis revolucionaris en l’àmbit polític,
social i econòmic, que es veurien com una nova esperança per part dels ciutadans
d’altres països llatinoamericans immersos en la pobresa i en el malbaratament
dels seus recursos causat pels governs corruptes.
Tot i així la gestió del FSLN es va veure durant anys obstaculitzada per la forta oposició del EEUU, que creà una guerrilla contrarevolucionària —la contra—. A mitjans la dècada de 1980 els esforços dels sandinistes es centraren en combatre aquesta guerrilla, fins que l’any 1990 el país arribà pràcticament al col·lapse econòmic. L’única sortida va ser convocar eleccions democràtiques, el resultat de les quals va comportar el triomf de la Unión Nacional Opositora (UNO) i va donar la presidència a Violeta Chamorro. El procés de transició democràtica va ser pacífic i es va dur a terme a través de pactes que respectaren part dels drets adquirits pels revolucionaris, atorgant càrrecs als seus comandaments dins les noves estructures polítiques i militars, però disminuint progressivament la seva influència.
Després de diversos governs conservadors, les eleccions de novembre de 2006 donaren la victòria al nou FSLN de Daniel Ortega, dirigent sandinista que ja havia ocupat la presidència en el període 1985-1990, i que havia estat una figura clau en el procés de transició. Les primeres decisions polítiques d’Ortega van consistir en restablir la gratuïtat dels serveis d’educació, salut, intervencions quirúrgiques i medicaments, que des d’aleshores corren tots ells a càrrec de l’Estat.